La histèria

Fa dos-cents anys, es parlava d’histèria per a referir-se a una suposada malaltia que s’associava únicament a les dones. Histèria ve del terme grec “hyaterá“, que significa matriu o úter. Els símptomes de la histèria eren molt variats: marejos, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, maldecaps, absència d’apetit… 

El tractament que es donava a les dones que eren considerades histèriques era el que es coneixia com un “massatge pèlvic”. El metge estimulava manualment els genitals de la pacient fins que aquesta aconseguia arribar a l’orgasme; mes no sabien el que era realment l’orgasme, sinó que el deien “paroxisme histèric”.

 

Este cuadro de Brouillet representa una clase sobre histeria en el hospital clínico Salpêtrière en 1887        Imatge relacionada

1. Pintura de Brouillet, representa una classe sobre histèria en l’hospital clínic Salpêtrière en 1887. Font: Navigart
2. Anunci d’època victoriana per a un tractament de massatge per curar la “histèria femenina”.  Font:  WICCA Magazine
 

Una visió històrica

S’ha parlat d’histèria des de l’antiguitat; filòsofs tan rellevants com Plató van parlar d’ella. Segons un metge del segle II anomenat Galeno, la histèria era causada per l’absència de sexe en dones que es consideraven actives sexualment. El fet que una dona fora activa sexualment, era considerat un problema. Es considerava que, mentre els homes havien de tenir un alt desig sexual, les dones havien de ser molt més passives.

En l’època victoriana, un metge va assegurar que de cada quatre dones, una patia histèria. Quan se li va preguntar que quins eren els símptomes d’aquesta suposada malaltia, va ensenyar un informe amb un total de setanta-cinc pàgines on es descrivien aquests símptomes. Eren tan variats i tots tan diferents que pràcticament qualsevol petita malaltia servia per a què un metge diagnostiqués a una dona d’histèrica.

En el moment en el qual un home sentia que una dona no es comportava com devia o li portava la contrària, li deia que patia d’histèria.

La histèria sempre ha tingut falta de rigor científic. No hi ha una malaltia que sigui anomenada histèria; que una dona tingui caràcter no té res de dolent. És exactament igual que quan un home demostra el seu caràcter: quan un home alçava la veu, la resta callava i escoltava; quan ho feia una dona, se la considerava una histèrica i se li recomanava una teràpia.

 

Les dones continuen sent acusades d’histèriques

El problema relacionat amb aquesta paraula és que les dones continuen sent ofeses amb el terme “histèrica”. Quan una dona alça la veu o es mostra dominant o es posa nerviosa, s’usa la paraula histèrica molt sovint. És un terme masclista ja que s’empara en els rols de gènere; segons aquests, les dones són molt passionals, menys racionals, amb més tendència a actuar sense pensar i a deixar-se portar pels seus impulsos.

No obstant això, no deixen de ser rols de gènere. Ni les dones són més passionals, ni els homes són més freds; res d’això ha de veure amb el sexe, sinó amb la personalitat individual que cadascú tingui. Els rols de gènere no són més que una creació social i, com a tal, la societat els dona i treu poder, depenent del que li convingui.

 

Tenir caràcter no és ser una histèrica

Va ser al llarg del segle XX quan es va arribar a la conclusió que la histèria no era una malaltia. Aquest terme continua usant-se, sempre amb connotacions pejoratives, en moltes ocasions, desconeixent el que s’oculta darrere d’aquesta paraula. Cridar a una dona histèrica és acusar-la d’expressar, d’una manera o una altra, els seus pensaments, idees i sentiments. No sols això, sinó que és una manera de fer que les dones callin, que sentin que això que estan dient no té valor o és una exageració, i que acabin sent submises amb la condició de no ser considerades histèriques.

El terme histèrica és tan negatiu que moltes són les dones que prefereixen controlar-se, callar i amagar el seu geni i el seu caràcter, per a no ser considerades així. Per desgràcia aquests rols, estan tan assentats en la nostra societat de tal forma que arrencar-los d’arrel podria resultar-nos impossible. Encara així, seria positiu que evitéssim usar aquest terme; una petita aportació per a tractar d’acabar amb el masclisme.

 

Amb quins temes relaciones aquesta frase? Vols compartir alguna experiència? 

Deixa un comentari

#TambéÉsMasclisme / #TambéÉsDiscriminació
 

Altres articles de la campanya

Foto capçalera: Basetis

compromís social,compromiso social,igualtat,Open,PushingSocialChange,social,TambéÉsDiscriminació,TambéÉsMasclisme,Top post,