Back to top

La desigualtat en temps de pandèmia

Publicat per Comissió d'Igualtat el 29-01-2021

Una anàlisi de l’impacte desigual de la pandèmia en la societat

L’impacte de la pandèmia per Covid-19 no només ha estat en l'àmbit sanitari, sinó que la societat s’ha vist afectada de manera social i econòmica.

Per tant, és lògic pensar que els efectes de la pandèmia no han estat rebuts de manera homogènia en tota la societat, sinó que la discriminació s’ha accentuat a causa de la crisi.

 

Covid vs. dones

Les desigualtats que pateixen les dones respecte als homes s’han incrementat durant la pandèmia: no només les dones han estat més afectades per la Covid que els homes, sinó que en molts casos s’han vist obligades a incrementar la seva dedicació a la llar i a la cura d’altres persones, sovint en detriment de la seva vida laboral i personal.

  • Les tasques de cures han augmentat arran del tancament de residències, centres de dia i escoles a causa de la pandèmia. De nou, són les dones les que s’encarreguen majoritàriament d’aquestes tasques i de la càrrega mental que suposen.

 

La bretxa de gènere i la Covid

Les dades mostren com la pandèmia, com qualsevol altra crisi, ha afectat les persones més vulnerables i en situació més precària.

El context: la divisió sexual del treball

Ja hem anomenat la divisió sexual del treball, que planteja una dicotomia entre l’espai privat i el públic, assignant el primer a les dones i el segon als homes.

En aquest sentit, són les dones (i les migrants, col·lectiu LGTBI, persones racialitzades, precariat, etc.) les que desenvolupen les tasques de l’àmbit privat (cures, educació, assistència, etc.) i els homes els que desenvolupen les tasques públiques.

És per la divisió sexual del treball que tradicionalment els homes sortien a treballar mentre les dones es quedaven cuidant de la llar. O, en la seva versió més moderna, en la majoria d’empreses les tasques administratives les desenvolupen dones mentre que la direcció l’ocupen homes. Dins de la mateixa llar també es manté la divisió sexual del treball, sent les dones les que assumeixen la major part de les tasques de cures i la càrrega mental que aquestes suposen.
 

Les treballadores domèstiques: les més precaritzades

El col·lectiu de treballadores domèstiques, el col·lectiu més pobre del món, està format, a Espanya, per unes 600.000 treballadores, el 70% d’elles estrangeres, segons dades del Ministerio de Sanidad.

Aquest col·lectiu s’encarrega de desenvolupar tasques que hauria de garantir el mateix estat, com les ajudes a les persones dependents i cures a les persones vulnerables. També s’encarreguen de netejar, cuinar i, en definitiva, garantir el funcionament de moltes llars.

Però la ironia de la divisió sexual del treball fa que aquest col·lectiu no sigui considerat part de la societat ni se les valori econòmicament: moltes d’elles són migrants no regularitzades, no tenen contracte i, per tant, no estan donades d’alta de la Seguretat Social.

A causa de la pandèmia, moltes treballadores domèstiques s’han vist empreses a la pobresa a causa d’acomiadaments que no els donen dret a l’atur o obligades a confinar-se amb qui els dona feina, tot havent de treballar 24/7 sense augment de salari i havent de desatendre les cures de les seves pròpies llars.

El col·lectiu de treballadores de la neteja, tot i que en una situació molt més regulada que les treballadores domèstiques, sovint són subcontractades de manera que els seus drets laborals són mínims i les seves condicions laborals molt precàries. Aquest col·lectiu és indispensable durant la pandèmia, ja que són les treballadores de la neteja qui garanteixen que els espais públics, com els hospitals, compleixin les condicions de salubritat necessàries per minimitzar la propagació del virus.

Veiem que la indispensabilitat d’aquests col·lectius, lluny de garantir una protecció estatal i un reconeixement social, porta a les seves treballadores a (mal)viure cada cop més precàriament i més oblidades.
 

La sobrecàrrega

El confinament domiciliari també ha suposat una sobrecàrrega de tasques domèstiques i de cura al conjunt de les dones.

Aquesta sobrecàrrega ha portat a les dones a reduir la seva jornada laboral per poder conciliar amb les tasques de cures. Una dada que ho demostra és el decrement en la disminució en la producció i divulgació d’articles científics per part de les dones acadèmiques.

La sobrecàrrega no només és un problema social: pel que fa a la salut provoca trastorns com l’ansietat derivada de la síndrome de la dona esgotada.

A més, aquesta sobrecàrrega afecta la resiliència de cara a afrontar situacions futures, debilitant en conjunt de la població.
 

La infrarepresentació en els òrgans de decisió

Seguint la lògica de la divisió sexual del treball, és d’esperar que les dones hagin vist minvada la seva representació a l’espai públic.

Res més lluny de la veritat: tot i que, com hem vist, són les dones les encarregades de sostenir la societat durant la pandèmia, els òrgans de representació i de decisió segueixen estant ocupats principalment per homes. El comitè d’emergència per Covid-19 de l'OMS està format per 22 per homes (inclòs el seu cap) i 9 dones.

Aquests percentatges són similars a les altes esferes polítiques i als mitjans de comunicació. L’opinió de les expertes respecte a la pandèmia compta menys: de cada tres homes citats, només se cita una dona.

Aquesta infrarepresentació suposa que les dones més precàries veuen menys ateses les seves demandes. A la vegada, tenen menys capacitat de negociació i les seves demandes no arriben a les esferes de poder, on es prenen les decisions.

 

Revertir la situació

Per revertir la situació, cal que es prenguin mesures contundents per tal d’incloure les dones a l’esfera pública de la societat.

No cal que aquestes accions es facin per garantir unes quotes o per bona voluntat. El mateix capitalisme pot estar-hi interessat, ja que es calcula que, sense la bretxa de gènere, el PIB mundial sumaria entre 12 i 28 bilions de dòlars (amb b) el 2025.

Per altra banda, les dades mostrades en aquest article ens indiquen una cosa més enllà del drama de la bretxa de gènere: som moltes dones, persones migrants, persones LGTBI, persones racialitzades, precàries. Ser conscients de la situació de les nostres companyes és fonamental per poder canviar la situació tal com és ara. Si ens organitzem i ens ajudem mútuament podem revertir aquesta situació i construir una societat en què les tasques de cures tinguin la rellevància que mereixen i es facin de manera col·lectiva i no a costa de la nostra salut (física i mental). 

Foto capçalera de l'artista Rafaela Monteiro

+1
18


0 Comentaris

Encara no hi ha comentaris, però pots afegir el teu!