Back to top

La meva història amb el racisme

Publicat per Saïd Hafid Márquez el 25-03-2022

Moro de mierda i Vete a tu país

Aquestes són les frases que més escoltava quan era petit.

Passen els anys i el coneixement de la gent augmenta, comencen a pressuposar la teva religió i fer comentaris de l’estil: ¿comes jamón?¿ahora estás con el ramadán?¿celebras la navidad?.

Finalment, quan ets adult i entres al món laboral els comentaris passen a ser més despectius, però igual d’ignorants: ¿tu no serás yihadista?, ¿qué vas a hacer, poner una bomba? Aquestes frases i un llarg etcètera, són les que he hagut d'escoltar i empassar-me al llarg dels anys i desgraciadament tinc assumit que ho seguiré fent fins al final dels meus dies. Amb això no vull dir que no es poden fer bromes i evidentment, depèn del context en què em trobi i si estic entre amics de confiança, m’ho prenc com són, una broma. El problema ve amb gent la qual no tens confiança i per mi són insults amb els quals he hagut de lidiar.

Amb aquest post només vull explicar l’experiència d’algú com jo, que té arrels directes d’un país diferent d’on resideix. No pretenc convèncer a ningú ni donar lliçons del que s’ha de fer, però sí generar consciència a l’hora de fer segons quins comentaris. Dit això, començo: 

Hola, em dic Saïd Hafid Màrquez, tinc 27 anys, he nascut a Terrassa, soc ateu i aquesta és la meva experiència:

 

Infància

Soc fill de pare marroquí i de mare catalana. Des de petit i per motius que no venen al cas, el meu pare va abandonar a la seva família amb tres fills. No sé parlar ni llegir àrab i la relació amb la meva família paterna és nul·la, per tant, el meu vincle amb les meves arrels del Marroc són mínimes.

Així doncs, quan de nen escoltava frases com les de què marxi al meu país o moro de mierda, això creava un conflicte intern en mi, ja que aquí entren en joc diversos temes:

  • T’exclouen per una cosa que no has decidit ni pots controlar.
  • En el meu cas, al no tenir cap vincle directe no em veia pas diferent als meus companys.
  • No formes part del grup, això de petits acostumem a donar-li molta importància
  • Per mi, totes aquestes coses no estaven associades a res positiu degut a les circumstàncies i, per tant, el fet que se m’atribuïssin encara resultava més dolorós per mi.

 

Com pot ser que uns nens d'entre 8 i 11 anys puguin dir aquestes coses? Està clar que ho han escoltat del seu nucli familiar, i això es greu.

Te n'adones de la pressió que pot resultar tot aquest racisme intrínsec i cultural quan fins i tot vaig agafar por a anar a l’escola a causa dels insults i malestar general que rebia per part d’alumnes i que impedien que pogués relacionar-me amb normalitat. Vaig arribar a faltar gran part d’un curs escolar, fent-me el malalt o quedant-me a casa sense que me mare ho sabés.

 

Adolescència

L’entrada a l’institut va començar de manera abrupta perquè l’institut va decidir que jo no sabia parlar ni llegir català ni castellà. No tinc clar si va ser presumpció pel meu nom i cognom o va ser informació que van rebre de la meva escola primària, el cas és que evidentment era erroni. Així que vaig estar durant el primer trimestre de primer de secundària col·locat en un grup reduït on hi havia alumnes que estaven aprenent l’idioma perquè venien de fora.

A partir del segon trimestre fins a meitat de segon, em van canviar a un grup una mica menys reduït on el ritme era una mica més avançat. Jo no era un bon estudiant, però no tant com per estar en classes de català on s’aprenia a llegir i escriure o el ritme era molt diferent del de la classe principal.

Tot i que a l’institut és cert que vaig conèixer a molt bona gent i no vaig tenir massa problemes per relacionar-me, els insults per part d’alguns alumnes, generalment els més conflictius, es repetien. Era el meu leitmotiv.

Entre altres anècdotes que us puc relatar, i per tal que us pugueu fer una idea més acurada, quan vaig conèixer a la que actualment és la meva parella i una de les seves professores se’n va assabentar, li va dir directament que no sabia amb qui s’estava relacionant i entre d’altres coses realment desagradables li va fer entendre que estava abocant-se a una vida de fracàs i sense vies de futur.

 

Edat adulta

A mesura que em feia adult i entrava en la vintena d’edat, assumia que la gent que m’envoltaria hauria deixat aquesta immaduresa i la ignorància enrere. Per tant, pensava que trobaria un nou entorn segur, on se m’apreciaria i valoraria per les meves qualitats i on el meu passat i les meves arrels serien insignificants o només una qüestió de context personal. No podia estar més errat.

De la que va ser la meva primera experiència laboral puc extreure un molt inesperat primer contacte amb la gent adulta i la seva ignorància. No puc ni vull generalitzar, ja que també vaig trobar el suport i l'afecte de molts dels meus companys, però evidentment, no tots podien ser com jo esperava. Una data que va marcar molt la meva estança en aquella empresa va ser el 17 d’agost del 2017, quan es va produir el fatídic atemptat a Barcelona. Arran d’aquest dia es van incrementar els comentaris despectius com ara ¿no serás tú un yihadista de esos?, ¿qué vas a hacer, poner una bomba?, ¡a quién se le ocurre contratar a un moro!

Això és un petit tastet i les frases més representatives i que més em van marcar, però també hi va haver situacions incòmodes com ara registrar-me per si duia un cinturó bomba. Amb això vull destacar el que pot representar per una persona jove amb el recorregut que ja portava, la seva primera experiència laboral.

Aquesta només és una història entre tantíssimes que queden ofegades per la ignorància i desconeixement dels altres. Molts de vosaltres em coneixeu i de segur que no teníeu consciència de la meva història, i amb això només us vull fer entendre que no perquè les conseqüències no siguin visibles són inexistents. És un esquema extrapolable a tants àmbits que seria incapaç d’anomenar entre els quals podríem esmentar l'orientació sexual, el pes, etc. l’únic que haureu de canviar són les frases i les anècdotes explicades.

El dolor i el patiment són els mateixos i és important fer una reflexió general i personal sobre com ens relacionem amb els altres i el respecte que ens devem els uns als altres. De fet, no pretenc fer sentir culpable a cap dels meus companys ni molt menys, si us explico de forma explícita la meva experiència és precisament per normalitzar la situació de tantes persones en el seu dia a dia i sobretot en un temps indeterminat i indefinit.

Actualment, es pot dir que en molts sentits la situació ha millorat i podem ser més conscients del que diem i com ho diem, però encara queda molta feina per fer, sobretot en el que representen les petites coses i les «frases» o «comentaris» que a nosaltres ens poden resultar inofensius, però que per a d’altres és un món.

Per acabar, no volia deixar de mencionar que és evident que no es consideren suficient les conseqüències que els actes dels altres tenen sobre les persones, i menys encara sobre persones que encara s’estan desenvolupant físicament i emocionalment. Aquests actes marquen la percepció que aquests joves tindran sobre la societat i també en la forma en la qual es relacionaran amb els altres. Són el futur pel nostre desenvolupament social, és la nostra feina aconseguir que aquesta disgregació social s’aboleixi des de les edats més prematures.

 

+1
19


11 Comentaris

imatge de Lorena Salvador
Lorena Salvador

Guauuu moltes gràcies per explicar la teva experiència. Esperem que cada cop hi hagi menys gent així al món perquè vamos... Què poc coneixement!! Reitero el comentari de Joan: Fuck racism. 

imatge de David Comas
David Comas

Només puc dir el mateix que el Joan.. Fuck raciscm & Fuck intolerance :( Gràcies per compartir-ho, Saïd!
imatge de Adrián Chamorro
Adrián Chamorro

Gracias por compartirlo. Sensibilizar con historias reales es un paso más para educar a las personas. Espero que aquí no te hayas encontrado en situaciones desagradables como esas, y si fuera el caso, aprovecha los medios que proporciona Basetis para regular estas situaciones.
imatge de Marc Castells
Marc Castells

Gràcies per compartir la teva vivència Saïd. M'ha impressionat com ho has relatat, explicant la teva emoció has aconseguit que m'arribi. Jo treballo per ser conscient de tots els meus privilegis, i així poder millorar la meva empatia. #StopRacism

imatge de Vicky García-Romeral
Vicky García-Romeral

Wow, Saïd, sense paraules. Sento molt que hagis patit tot això, a més que segur que es la punta del iceberg. Moltes gràcies per compartir-ho <3 

imatge de Aina Villatoro
Aina Villatoro

Gràcies per compartir-ho, Saïd! Crec que és molt necessari i important llegir la teva experiència per conscienciar-nos més sobre el racisme que hi ha, ja sigui directe com el que ens expliques o petits actes inconscients. Gràcies per la reflexió. Una abraçada!
imatge de Albert Mialet
Albert Mialet

Em sembla un post esgarrifós, Saïd. M'entristeix pensar en la quantitat de racisme per metre quadrat que hi ha al món...

Veient el meu fill al cole i la diversitat cultural que hi ha a la seva classe, una part de mi pensa que hi ha esperança en el canvi... però és el que dius, el problema està en els nuclis familiars, els nens fan el que veuen i hem de ser millors exemples per elles.

Moltíssimes gràcies per compartir el que has viscut i el que sents!

Afegeix un nou comentari