Back to top

Rebuilding me n.0

Publicat per Robert Pujol el 24-01-2017

Una de les coses que hom constata a mesura que profunditza en la seva joventut (eufemisme de fer-se vell), és que res és per sempre. No és quelcom actual, és un invariant en els 3.900 milions d’anys d’existència de vida a la Terra, però potser l’acceleració actual ens permet viure-ho en directe en comptes de constatar-ho en els llibres d’història o els registres fòssils.

Sovint s’afirma que els humans estem o hauríem d’estar en formació constant. Jo al no ser pedagog la meva opinió en aquest tema no te cap mena d’importància, la qual cosa em permet dir el que realment penso encara que la vessi. Així doncs, penso que aquesta afirmació és una solemne bajanada (encara que molt útil per les acadèmies que d’això viuen); ningú pot viure en una casa en reformes constants i cada un de nosaltres mateixos (my own en anglès) som la llar on ens toca viure tota la vida. El pas del temps torna obsoletes parts d’aquesta llar, les quals òbviament han de reformar, obligant-nos durant el període de temps que dura la reforma a abandonar el confort en aquesta la nostra llar.

Per contra, el dia a dia genera petits canvis gens traumàtics: una postadeta pel microones, aquesta planta més a la dreta perquè molesta o li toca massa el sol... que serien per la nostra llar interior l’aprenentatge. L’aprenentatge seria aquella fina pluja persistent que no notes però que quan te n’adones t’ha esllavissat una paret. Se’ns dubte és el fet més meravellosos de l’existència que fins i tot la quotidianitat més avorrida ens pugui fer més savis. Tanmateix sense una actitud davant la quotidianitat, l’experiència (acumulació de vivències quotidianes) no serà més que batalletes per explicar en sopars d’amics i en el pitjor dels casos t'acabarà deformant. L’aprenentatge diari fa que la nostra experiència sigui útil i ens allunyi del vegetal mig que trobem massa sovint cada dia.

Desgraciadament, l’aprenentatge no és suficient. La vida genera masses canvis, molt d’ells sobtats i d’altres volguts, però tots transcendents (feina, tenir fills, pèrdues, noves aficions, etc.) que requereix de nosaltres una (re)formació. Un nou període de formació, real, no fer un curset de ves a saber què, no és un període massa agradable, perquè no és el millor lloc on viure una casa amb dos envans acabats de tombar.

Quan comences la formació t’arriba el material que no saps on col·locar-lo. I pitjor encara: et desordena part del que ja tenies ordenat. A tot arreu hi ha runa i pols. Alhora, les noves estructures encara són mancades de sentit i en constant transformació. I ens sentim desorientats en el que fins aleshores era un lloc conegut i confortable; la qual cosa ofereix, en els primers passos de la formació, un paisatge dantesc del qual la primera reacció és la fugida ("no entenc res, passo").

Només la perseverança en el caos i la fe en aconseguir l’objectiu fa que arribis a l'instant "AHH!!" on tot comença a tenir sentit. A partir d’aquí, el patiment passa a ser gaudi fins que corones i pintes la teva nova forma. És amb aquesta nova forma, encara per polir però operativa, quan podràs enfrontar-te al nou repte; sent l’aprenentatge diari qui la optimitzarà i decorarà.

Avui, com tantes altres vegades, estic davant d’un període de formació. Nou projecte, noves eines (per mi s’entén), nova lògica... Per tant, ara el meu cervellet és ple de puntals, vestides, paletes pujant parets i d’altres piconant-ne. Afortunadament, tant amb aquest actual projecte com en l’anterior tinc i he tingut uns grans companys que m’ajuden i m’han ajudat a poder-me sortir. Perquè desenganyem-nos: per molts plànols que donis als paletes, si no ve un aparellador que digui quina paret es tomba i on van les noves, allà hi pot passar de tot.

Foto de capçalera: Kimberly Farmer / Unsplash
+1
6


4 Comentaris

imatge de Marc Castells
Marc Castells

M'ha agradat molt aquesta reflexió i que hagis decidit compartir-la amb nosaltres. Gràcies.

imatge de Xavier Valls
Xavier Valls

Bona Robert!!! Sovint el dia a dia ens dificulta trobar temps per pensar, pel que es veu, tu ets capaç de veure'n la importància i compartir-ho.

imatge de Joan Monguillot
Joan Monguillot

Carams, gràcies, Robert! Molt bona pensada. A mi ja em toca una mica bastant de pols i runa...

Afegeix un nou comentari