Ens toquen el cul al metro. Ens interrompen a les reunions de manera constant. La nostra feina és invisibilitzada. Un company de feina ens fa un acudit de caràcter sexual. Ens criden obscenitats pel carrer. Ens assassinen. Tenim relacions tòxiques i de dependència. Ens toca cuidar-nos dels fills i de la gent gran després de les vuit hores a l’oficina. Ens jutgen per la roba que portem. S’atribueix el nostre humor al fet que tenim la regla o, simplement, a què som unes histèriques.

Aquestes són situacions en què ens trobem moltes dones i integrants de la comunitat LGTBI de manera més o menys freqüent al llarg de la nostra vida. Des de petites ens ensenyen que no hem de tornar soles a casa perquè anar sola pel carrer de nit és perillós o com hem de vestir perquè no sembli que… Ens ensenyen com hem de ser per encaixar en una societat que ens oprimeix, sent nosaltres les que hem de canviar per formar part d’un sistema que ens discrimina.
 

Però cada cop som més les que no callem

Expliquem el que ens passa a les amigues, visibilitzem actituds masclistes davant els companys de feina i del nostre entorn personal i fem posts al blog de Basetis per denunciar aquestes actituds i comentaris. Moltes vegades, la resposta que rebem quan som valentes i visibilitzem l’opressió és comentaris de l’estil “ja no se us pot dir res”:

– Oh! En Joan és la polla.

– Hauries de mirar de no dir “la polla”, ja que quan una cosa és bona és la polla i quan és dolenta és un coñazo.

– Apa, només són maneres de parlar.

Les maneres de parlar perpetuen i normalitzen el sistema d’opressions que legitima totes les situacions exposades al principi d’aquest article.
 

Arrels

El sistema heteropatriarcal està molt arrelat a les nostres vides i maneres de pensar i per això ens semblen normals moltes situacions que no ho haurien de ser. A més, totes nosaltres formem part d’aquest sistema, de manera que quan algú assenyala aquests tipus d’opressions és normal que ens surti posar-nos a la defensiva. Si volem avançar cap a una societat millor, més igualitària i feminista, hem de valorar molt la capacitat d’aquelles persones que són valentes i diuen “prou” o “#metoo” en veu alta, però també ser capaces de mirar-nos, estudiar-nos i saber en quina mesura estem contribuint a oprimir per acceptar-ho i canviar-ho.

– No m’agrada que comentis la roba que porto, em fa sentir com un objecte.

Quan ens surti contestar “ja no se us pot dir res” o et trobis pensant “quin plom!”, pots provar de respondre això:

– Tens raó. Estic molt acostumat a fer aquests tipus de valoracions i no m’adono que són cosificadores, em  semblen molt normals. Gràcies per assenyalar-me l’anormalitat d’allò quotidià, intentaré no fer-ho més per avançar cap a un món millor.
 

La igualtat és cosa de tots

No només cal que tots i totes ens empoderem per visibilitzar allò que ens oprimeix, sinó que siguem capaces de cedir els privilegis que ens situen per sobre d’altres persones per poder trobar-nos tots i totes a un mateix nivell de convivència i fraternitat. 

I no, ja no se’ns pot dir res, perquè ara sabem que som moltes, que no estem soles i ja no estem disposades a callar. I tu, estàs disposada a escoltar-nos?
 

Has viscut situacions com les que exposem en aquest post

 Sents que cada cop es poden fer menys bromes i comentaris? Explica’ns-ho deixant un comentari!

#TambéÉsMasclisme / #TambéÉsDiscriminació
 

Altres articles de la campanya

Foto de capçalera: Basetis

compromís social,compromiso social,igualtat,Open,PushingSocialChange,social,TambéÉsDiscriminació,TambéÉsMasclisme,Top post,