Arxius: Article bàsics

Ens toquen el cul al metro. Ens interrompen a les reunions de manera constant. La nostra feina és invisibilitzada. Un company de feina ens fa un acudit de caràcter sexual. Ens criden obscenitats pel carrer. Ens assassinen. Tenim relacions tòxiques i de dependència. Ens toca cuidar-nos dels fills i de la gent gran després de les vuit hores a l’oficina. Ens jutgen per la roba que portem. S’atribueix el nostre humor al fet que tenim la regla o, simplement, a què som unes histèriques.

Aquestes són situacions en què ens trobem moltes dones i integrants de la comunitat LGTBI de manera més o menys freqüent al llarg de la nostra vida. Des de petites ens ensenyen que no hem de tornar soles a casa perquè anar sola pel carrer de nit és perillós o com hem de vestir perquè no sembli que… Ens ensenyen com hem de ser per encaixar en una societat que ens oprimeix, sent nosaltres les que hem de canviar per formar part d’un sistema que ens discrimina.
 

Però cada cop som més les que no callem

Expliquem el que ens passa a les amigues, visibilitzem actituds masclistes davant els companys de feina i del nostre entorn personal i fem posts al blog de Basetis per denunciar aquestes actituds i comentaris. Moltes vegades, la resposta que rebem quan som valentes i visibilitzem l’opressió és comentaris de l’estil “ja no se us pot dir res”:

– Oh! En Joan és la polla.

– Hauries de mirar de no dir “la polla”, ja que quan una cosa és bona és la polla i quan és dolenta és un coñazo.

– Apa, només són maneres de parlar.

Les maneres de parlar perpetuen i normalitzen el sistema d’opressions que legitima totes les situacions exposades al principi d’aquest article.
 

Arrels

El sistema heteropatriarcal està molt arrelat a les nostres vides i maneres de pensar i per això ens semblen normals moltes situacions que no ho haurien de ser. A més, totes nosaltres formem part d’aquest sistema, de manera que quan algú assenyala aquests tipus d’opressions és normal que ens surti posar-nos a la defensiva. Si volem avançar cap a una societat millor, més igualitària i feminista, hem de valorar molt la capacitat d’aquelles persones que són valentes i diuen “prou” o “#metoo” en veu alta, però també ser capaces de mirar-nos, estudiar-nos i saber en quina mesura estem contribuint a oprimir per acceptar-ho i canviar-ho.

– No m’agrada que comentis la roba que porto, em fa sentir com un objecte.

Quan ens surti contestar “ja no se us pot dir res” o et trobis pensant “quin plom!”, pots provar de respondre això:

– Tens raó. Estic molt acostumat a fer aquests tipus de valoracions i no m’adono que són cosificadores, em  semblen molt normals. Gràcies per assenyalar-me l’anormalitat d’allò quotidià, intentaré no fer-ho més per avançar cap a un món millor.
 

La igualtat és cosa de tots

No només cal que tots i totes ens empoderem per visibilitzar allò que ens oprimeix, sinó que siguem capaces de cedir els privilegis que ens situen per sobre d’altres persones per poder trobar-nos tots i totes a un mateix nivell de convivència i fraternitat. 

I no, ja no se’ns pot dir res, perquè ara sabem que som moltes, que no estem soles i ja no estem disposades a callar. I tu, estàs disposada a escoltar-nos?
 

Has viscut situacions com les que exposem en aquest post

 Sents que cada cop es poden fer menys bromes i comentaris? Explica’ns-ho deixant un comentari!

#TambéÉsMasclisme / #TambéÉsDiscriminació
 

Altres articles de la campanya

• Amb aquest escot segur que puja punts
• No cal que et posis histèrica!
• Ja t’explico jo el que ella vol dir (Mansplaining)
• Boys don’t cry
• Què passa, que tens la regla?
• Doncs no se’t nota gens
• Ja no se’ns pot dir res

Foto de capçalera: Basetis

Doncs sí, de vegades les dones tenim la regla. Una de les majors reivindicacions del moviment feminista és precisament aquesta: normalitzar una situació que un cop al mes afecta gairebé a la meitat de la població mundial. Per què seguim invisibilitzant-ho?

No ens amaguem

Encara avui dia és un tabú que ens fa sentir incòmodes, ens fa inventar eufemismes i expressions per evitar dir aquestes paraules, ens fa amagar tampons i compreses dins la màniga quan anem al lavabo perquè ningú ens vegi… Una cosa tan natural no hauria de ser motiu de vergonya ni silenci.

Des d’un punt de vista hormonal, les dones passem per diverses etapes del que anomenem cicle menstrual.  És a dir, som cícliques i cada fase del nostre cicle ve regulada per unes hormones determinades que ens influeixen i ens condicionen. És important conèixer com ens afecta cadascuna d’aquestes fases, per entendre els canvis que patim en el nostre estat físic i anímic mes a mes.

Les fases del cicle menstrual

Cada cicle complet dura, de mitjana, 28 dies, però pot variar entre els 22 i 38 dies.

1. Fase menstrual

Marca l’inici d’un nou cicle i, tal i com el seu nom indica, coincideix amb els dies de sagnat menstrual i expulsió de l’endometri (el recobriment intern de l’úter). Aquesta fase acostuma a durar entre 3 i 7 dies i és habitual que es produeixi dolor abdominal, d’esquena i altres símptomes més que coneguts…  El nostre cos comença a produïr estrògens, que arribaràn al punt més àlgid durant la fase següent.

2. Fase fol·licular

També coneguda com fase preovulatòria, es considera que va des dels dies 7 a 13 del cicle. L’increment de l’estradiol, juntament amb la FSH (hormona fol·liculoestimulant), fa madurar un dels folículs d’un dels nostres ovaris, que posteriorment esdevindrà òvul. La presència d’aquestes hormones ens provoca molta energia i una actitud dinàmica i resolutiva.

3. Fase ovulatòria

Quan l’òvul finalitza la seva maduració, normalment entre els dies 14 i 20 del cicle, es produeix un pic d’hormona luteïnitzant que provoca que aquest sigui alliberat i baixi per la trompa de Fal·lopi fins a l’úter. L’òvul sobreviu unes 24-48 hores i, durant aquest temps, hi ha possibilitats de produir-se un embaràs. El nivell d’estradiol va baixant i comencem a generar progesterona, que ens fa estar més calmades, més fatigades i sensibles.

4. Fase premenstrual

El cos es prepara per soportar un possible embaràs. Els nivells de progesterona arriben al seu màxim i poden provocar els famosos símptomes premenstruals: canvis en l’estat d’ànim, ràbia, augment de la sensibilitat, cansament, dolors, rampes, migranyes… Si l’òvul no ha estat fecundat, es desintegrarà junt amb l’endometri per ser expulsat durant la següent menstruació. El cos deixa de produir estrògens i progesterona, donant lloc a un nou començament del cicle menstrual.

Font: Clue

Dificultats en el dia a dia

Malgrat els daltabaixos hormonals i tot el que ens provoquen, la majoria de les dones fem vida normal quan tenim la regla. Ignorem els símptomes, venim a treballar com si res, intentant dissimular-ho i si ens fa mal, ens mediquem.

Tot i així, hi ha vegades en què el dolor no permet fer vida normal. Es calcula que entre el 30% i el 50% de les dones en edat fèrtil pateixen dismenorrea, que provoca còlics dolorosos durant la menstruació, de les quals un 10% o un 15% té endometriosi, on el teixit endometrial creix més enllà de l’úter, provocant tota una sèrie de dolors i poblemes . Aquests transtorns sovint impedeixen fins i tot sortir del llit, obrint el debat de la baixa menstrual.

Aquesta, ja implementada a diversos països, es planteja com una baixa legal de tres dies remunerats per a les persones amb dolors menstruals clínicament diagnosticats. Ha generat molta controversia ja que, tot i que és positiu reconeixer el dolor femení, pot fomentar la discriminació a l’hora de contractar dones.

Parla, no callis

En qualsevol cas, és necessari normalitzar la situació, més accés a la informació i més investigació al respecte. Hem de poder parlar-ne obertament per alliberar-nos d’aquest estigma en lloc d’acceptar simplement que hem de patir en silenci.

Cal tenir present que no hi ha normes fixes, que hi ha dones que fan vida normal quan tenen la regla i n’hi ha d’altres que han de parar perquè el dolor no les permet continuar. Cada dona i cada cicle és únic, i el que es considera “normal” no és res més que una mitjana o tendència.

Deixem de tractar-ho com un tabú, en lloc de dir que “estem amb el Comte Dràcula”, que “naveguem amb la bandera comunista” o que “l’àrbitre ens ha tret targeta vermella”, diem simplement que tenim la regla.

Amb quins temes relaciones aquesta frase? Vols compartir alguna experiència?

Deixa un comentari

#TambéÉsMasclisme / #TambéÉsDiscriminació

Altres articles de la campanya

• Amb aquest escot segur que puja punts
• No cal que et posis histèrica!
• Ja t’explico jo el que ella vol dir (Mansplaining)
• Boys don’t cry
• Què passa, que tens la regla?
• Doncs no se’t nota gens

Imatge de capçalera: Basetis

Els homes no ploren, però…

Els homes no ploren, però haurien de fer-ho. D’intel·ligències n’hi ha moltes i és important exercitar-les totes, com els músculs. Plorar és una bona eina, ens permet exterioritzar el que sentim i afrontar-ho. Si de ben petits se’ns nega aquest exercici, creixem com a persones sense la capacitat de gestionar els nostres sentiments dia a dia. La repressió que suposa la negació dels nostres sentiments pot arribar a ser perjudicial per a la nostra salut i la dels que ens envolten. La salut mental i emocional és un dels aspectes de la persona més silenciats, és quasi un tabú. Parlar de què ens preocupa pot ser un primer pas per tenir una societat més encarada a la cura i l’empatia.
 

Jo sí que ploro, però…

Jo sí que ploro, però encara em queda molt per millorar. Els danys col·laterals de la falta d’educació emocional encara no els he mitigat. Aquests danys col·laterals són els que causo a les dones que tinc al meu voltant. Cap home del meu voltant forma part del meu grup de cures. M’he adonat que només parlo de coses emocionals amb la meva parella i les meves amigues. Com de sobrecarregades deuen estar si tots els homes actuem així? El 50% de la població sostenint el 100% de la càrrega emocional!!
 

A partir d’ara ploraré, però…

A partir d’ara ploraré, però què faig amb el meu entorn? Tant de bo tingués la solució, personalment només puc deixar unes quantes propostes:

Entre tots, amb petits canvis, podem créixer com a comunitat. Si després d’aquests consells encara no saps com plorar, prova a veure Titanic.
 

Amb quins temes relaciones aquesta frase? Vols compartir alguna experiència? 

Deixa un comentari

#TambéÉsMasclisme / #TambéÉsDiscriminació
 

Altres articles de la campanya

• Amb aquest escot segur que puja punts
• No cal que et posis histèrica!
• Ja t’explico jo el que ella vol dir (Mansplaining)
• Boys don’t cry
• Què passa, que tens la regla?
• Doncs no se’t nota gens

Imatge de capçalera: Basetis Design

Il·lustració: Flavita Banana

“I de què tracten els teus llibres?”, li va preguntar un home a l’escriptora Rebecca Solnit durant una festa.

Solnit va començar a parlar-li de l’últim que havia escrit, però l’home la va interrompre per a explicar-li el que pensava sobre un llibre “molt important” que s’havia publicat aquell any sobre el mateix tema. Aquest llibre era un altre dels llibres que ella mateixa,  Rebecca Solnit, havia escrit.

L’autora va recollir aquesta anècdota en un article de 2008 titulat “Men explain things to me” (“Els homes m’expliquen coses”), text que va inspirar el terme “mansplaining” (“man”: home; “explaining”: explicar), és a dir, quan un home assumeix que la dona amb la qual conversa sap menys que ell i li explica alguna cosa o la corregeix.

“Totes les dones saben de què les estic parlant”, afegia, assegurant que els efectes d’aquest fenomen contribueixen al fet que les dones intervinguin menys en públic en educar-les “en la inseguretat i en l’autolimitació”.

 

“El concepte es dona més en aquelles situacions en les quals l’home sap poc i la dona, per contra, és “experta” en el tema. En aquests casos per a ell això és irrellevant: ell té alguna cosa a explicar i això és l’única cosa que importa”, es detalla en el llibre.

 

L’autora assegura que la història recent d’EUA seria molt diferent si haguessin parat més atenció a Coleen Rowley, l’agent de l‘FBI que va donar els primers avisos sobre Al-Qaeda. “La credibilitat és una eina que rarament es concedeix a les dones”, va escriure Solnit.

En un estudi de les universitats de Brigham Young i Princeton, els homes parlen tres vegades més que les dones en les reunions de treball. “Ells es prenen, i se’ls assigna, més temps per a parlar en gairebé tots els entorns professionals”, va escriure la periodista Julia Baird en un article de New York Times.

Per què és tan controvertit?

Per a algunes persones, el terme resulta problemàtic perquè el seu significat podria derivar que sigui utilitzat per a callar o menysprear l’opinió de qualsevol home. És per això que és important tenir clar el veritable significat d’aquesta paraula.

El terme “mansplaining” no explica la situació en la qual qualsevol home explica coses només perquè té una experiència major comprovada sobre qualsevol que sigui el tema. És a dir, no parlem sobre un professor donant un tema a una alumna sobre el qual ella està aprenent, o sobre un mecànic explicant el que està malament amb el motor del seu cotxe a una dona. “Mansplaining” es refereix més aviat a aquella situació en la qual un home qualsevol tracta d’explicar a una dona com alletar al seu nadó, o a una escriptora el significat del seu propi llibre.

Amb quins temes relaciones aquesta frase? Vols compartir alguna experiència?

Deixa un comentari

#TambéÉsMasclisme / #TambéÉsDiscriminació

Altres articles de la campanya

• Amb aquest escot segur que puja punts
• No cal que et posis histèrica!
• Ja t’explico jo el que ella vol dir (Mansplaining)
• Boys don’t cry
• Què passa, que tens la regla?
• Doncs no se’t nota gens

Foto capçalera: Basetis

La histèria

Fa dos-cents anys, es parlava d’histèria per a referir-se a una suposada malaltia que s’associava únicament a les dones. Histèria ve del terme grec “hyaterá“, que significa matriu o úter. Els símptomes de la histèria eren molt variats: marejos, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, maldecaps, absència d’apetit…

El tractament que es donava a les dones que eren considerades histèriques era el que es coneixia com un “massatge pèlvic”. El metge estimulava manualment els genitals de la pacient fins que aquesta aconseguia arribar a l’orgasme; mes no sabien el que era realment l’orgasme, sinó que el deien “paroxisme histèric”.

Pintura de Brouillet, representa una classe sobre histèria a l’hospital clínic Salpêtrière en 1887. Font: Navigart

Una visió històrica

S’ha parlat d’histèria des de l’antiguitat; filòsofs tan rellevants com Plató van parlar d’ella. Segons un metge del segle II anomenat Galeno, la histèria era causada per l’absència de sexe en dones que es consideraven actives sexualment. El fet que una dona fora activa sexualment, era considerat un problema. Es considerava que, mentre els homes havien de tenir un alt desig sexual, les dones havien de ser molt més passives.

En l’època victoriana, un metge va assegurar que de cada quatre dones, una patia histèria. Quan se li va preguntar que quins eren els símptomes d’aquesta suposada malaltia, va ensenyar un informe amb un total de setanta-cinc pàgines on es descrivien aquests símptomes. Eren tan variats i tots tan diferents que pràcticament qualsevol petita malaltia servia per a què un metge diagnostiqués a una dona d’histèrica.

En el moment en el qual un home sentia que una dona no es comportava com devia o li portava la contrària, li deia que patia d’histèria.

La histèria sempre ha tingut falta de rigor científic. No hi ha una malaltia que sigui anomenada histèria; que una dona tingui caràcter no té res de dolent. És exactament igual que quan un home demostra el seu caràcter: quan un home alçava la veu, la resta callava i escoltava; quan ho feia una dona, se la considerava una histèrica i se li recomanava una teràpia.

Les dones continuen sent acusades d’histèriques

El problema relacionat amb aquesta paraula és que les dones continuen sent ofeses amb el terme “histèrica”. Quan una dona alça la veu o es mostra dominant o es posa nerviosa, s’usa la paraula histèrica molt sovint. És un terme masclista ja que s’empara en els rols de gènere; segons aquests, les dones són molt passionals, menys racionals, amb més tendència a actuar sense pensar i a deixar-se portar pels seus impulsos.

No obstant això, no deixen de ser rols de gènere. Ni les dones són més passionals, ni els homes són més freds; res d’això ha de veure amb el sexe, sinó amb la personalitat individual que cadascú tingui. Els rols de gènere no són més que una creació social i, com a tal, la societat els dona i treu poder, depenent del que li convingui.

Tenir caràcter no és ser una histèrica

Va ser al llarg del segle XX quan es va arribar a la conclusió que la histèria no era una malaltia. Aquest terme continua usant-se, sempre amb connotacions pejoratives, en moltes ocasions, desconeixent el que s’oculta darrere d’aquesta paraula. Cridar a una dona histèrica és acusar-la d’expressar, d’una manera o una altra, els seus pensaments, idees i sentiments. No sols això, sinó que és una manera de fer que les dones callin, que sentin que això que estan dient no té valor o és una exageració, i que acabin sent submises amb la condició de no ser considerades histèriques.

El terme histèrica és tan negatiu que moltes són les dones que prefereixen controlar-se, callar i amagar el seu geni i el seu caràcter, per a no ser considerades així. Per desgràcia aquests rols, estan tan assentats en la nostra societat de tal forma que arrencar-los d’arrel podria resultar-nos impossible. Encara així, seria positiu que evitéssim usar aquest terme; una petita aportació per a tractar d’acabar amb el masclisme.

Amb quins temes relaciones aquesta frase? Vols compartir alguna experiència?

Deixa un comentari.

#TambéÉsMasclisme / #TambéÉsDiscriminació

Altres articles de la campanya

• Amb aquest escot segur que puja punts
• No cal que et posis histèrica!
• Ja t’explico jo el que ella vol dir (Mansplaining)
• Boys don’t cry
• Què passa, que tens la regla?
• Doncs no se’t nota gens

Foto capçalera: Basetis