La violència psicològica també és VIOLÈNCIA

Quan es parla de violència de gènere en general pensem en atemptats contra el nostre físic, però igual d’important són els atemptats cap a la nostra psique, impactant directament a la percepció que tenim de nosaltres mateixes. A partir d’un atac a la nostra integritat constant i dissimulat s’arriba a poder abusar sense límits. 

Els micro atacs a la psique al principi semblen inofensius, però si són continus poden arribar a fer que perdem la raó. 
 

No som víctimes, som SUPERVIVENTS

Parem-nos uns minuts per pensar en si mai hem patit aquest tipus de violència. I remarcar que en cas d’haver-les patit, en cap moment no hem de sentir vergonya, no som víctimes, som supervivents. 

Tenim clar que si ens passa alguna cosa com un accident de trànsit no sentim vergonya d’explicar-ho, al contrari, estem furiosos i així ho demostrem. En canvi, el més comú entre les supervivents de violència de gènere és la vergonya. No se sol escoltar una història d’aquesta mena amb fúria, ans al contrari, amb vergonya, amb culpabilitat. I això si és que s’arriba a explicar perquè el més comú és el silenci. 
 

Pensem en la nostra pròpia reacció en sentir una història de violència, sempre son judicis com ara

• Pena envers la situació que està sufrint
• Rebuig cap a la victima i invalidació dels seus sentiments, sentir que la persona està sent molt exagerada
• Pensar que és molt tova i s’hauria de revindicar
• Pensaments de no entendre la seva situació i perquè hi continua

En molts casos, moltes pensem que estem vivint situacions injustes, tot i així ens pesa la culpa i la inseguretat de dir-nos a nosaltres mateixes que som unes “exagerades” per pensar que ens estan tractant amb desigualtat, però és fruit de les situacions que la societat ens ha inculcat. 

Acabem amb aquesta vergonya, aquest etern silenci, i apuntem-nos al moviment #MeToo.

Qualsevol persona pot ser SUPERVIVENT

• És comú pensar que al nostre entorn no es pot donar aquesta situació. 
• És comú pensar que per pertànyer a certa classe social no es pot donar aquesta situació.
• És comú pensar que per pertànyer a segons quina raça no es pot donar aquesta situació.
• És comú pensar que per tenir un cert nivell d’estudis no es pot donar aquesta situació.
• És comú pensar que [qualsevol raó que se t’acudeixi] no es pot donar aquesta situació.

Està demostrat que això és fals. No ens equivoquem. No pensem que no ens pot passar o que no ens està passant. No pensem que no pot passar a algú proper. No pensem que no pot passar als nostres fills. 

La violència de gènere es pot donar a la feina

Però… ens passa a la feina? Segur que creus que no, i menys a Basetis. Però us invito a seguir llegint, a veure conceptes a què fins i tot se li ha posat un nom. A veure si realment mai no has estat una supervivent de violència de gènere. 

Gaslighting

El terme Gaslighting és definit per a la RAE com a 

“Intentar que dubti de la seva raó o judici mitjançant una prolongada tasca de descrèdit de les seves percepcions i records.”

És un dels tipus de manipulació més coneguda. 

Aquest patró d’abús emocional sol fer dubtar la víctima de si mateixa, fer-la sentir insegura i jugar en aquest escenari per fer-la dubtar de la seva percepció i fins i tot de la seva memòria. Això fa que la víctima tingui inseguretat sobre la seva memòria, el seu criteri, la seva salut mental i s’hi porta una autoestima molt baixa. 

Tone Policing ♂️ vs♀️

El Tone Policing o Vigilància del to, és una de les variants del Gaslighting. Les víctimes més comunes són les dones negres. 

Un article publicat al newsletter de la Universitat Johns Hopkins, sosté que, 

“Les persones amb poder i privilegis sovint usen la vigilància del to per evitar la discussió en qüestió i, en canvi, ataquen el caràcter, l’emoció o altres atributs de la persona que presenta “l’argument en lloc de l‟argument en sí”. 

I és que és difícil no deixar-te portar per emocions quan tenim converses importants, que ens importen, que ens remouen, ja que és molt més fàcil mantenir la calma, quan saps que tens uns privilegis nats per haver nascut un ésser humà del sexe masculí i a més, blanc, en molts casos. I és per això que aquesta pràctica és important tenir-la en compte, ja que per a les dones és difícil deixar emocions enrere, en un món de desigualtats.
 

Mansplaining

A Espanya, la RAE accepta el neologisme anglòfon mansplaining per referir-se a 

“l’explicació donada per un home a una dona en to condescendent, pressuposant de forma injustificada desconeixement de la qüestió per part d’aquesta”. 

I és que, qui no ha sentit mai que allò que ella està explicant no interessa a la majoria de persones de sexe masculí que hi ha a la sala?, o que no està sent escoltada?

El terme mansplaining conjuga les paraules angleses man (home) i explain (explicar). A partir d´aquí, el Cambridge Dictionary defineix mansplaining com l´acte d´explicar alguna cosa a algú en una manera que suggereix que l´altra persona és estúpida; usat especialment quan un home explica a una dona una cosa que ella en realitat ja entén.

Aquesta pràctica pot resultar invisible per als qui l’exerceixen i fins i tot per a les víctimes, perquè no ho reconeixen com un tipus de violència, ja que és una pràctica que ve des de la infància. Això impacta molt negativament a la carrera professional de les dones que estan envoltades per homes, ja que tenen sensació d’estar invalidades contínuament i resulta complicat arribar a càrrecs alts.
 

Manterrupting

És un neologisme feminista que defineix la interrupció innecessària d’un home cap a una dona quan ella està parlant, normalment sobre la creença que el seu discurs o la seva opinió són menys vàlides o importants que les de l’home que la interromp. Amb aquest acte l’home no sols porta l’opinió de la dona, sinó que s’apropia d’un espai que li corresponia fins al moment de la interrupció.

L’economista Sheryl Sandeberg, va escriure a New York Times

 «Quan una dona s’expressa en un entorn professional, és a la corda fluixa. O bé amb prou feines se l’escolta, o bé se la considera molt agressiva. Quan un home diu pràcticament el mateix, els assistents assenteixen aprovant la seva brillant idea.»

I això, també ens afecta la nostra carrera professional, a poder créixer, a poder estar segures, a poder arribar a tenir alts càrrecs, ja que o bé no som escoltades, o bé som persones amb un caràcter fort amb què es diu constantment que “és difícil de parlar”.
 

Bropiating

La paraula bropiating prové de l’anglès i es pot traduir a l’espanyol com a apropiació masclista d’idees. Fa referència a la situació en què un home s’apropia d’una idea proposada originalment per una dona i se n’emporta el crèdit. Per referir-se a aquesta pràctica també es fa servir el terme bropropriation.

I en aquest context, tornem a ser invisibilitzades, i és una cosa que passa des de fa molts anys, quan les dones publicaven els seus treballs sota noms masculins o bé quan les idees eren promogudes per ells. I també continua passant, perquè són ideologies que tenim al nostre inconscient i és molt difícil de canviar, sobretot per a aquestes persones privilegiades admetre que tenen aquests privilegis i encara més, costa canviar-ho.

Autores: Gloria Saona y Gloria Arenas